Són moltes les ocasions que em porten a pensar que l'ésser humà és massa defectuós. O, si no ho és, s'empeny en ser-ho. És al·lucinant lo tontos que arribem a ser. Què tindrem aquí dins que ens impulsa a dir o fer el que en aquest mateix moment no estem volent ni dir ni fer. És tan il·lògic com nosaltres mateixos.
Al cap i a la fi, el que els hi queda als altres de nosaltres dependrà del que els fem i els diem. D'aquestes paraules que mai es van dir o d'aquelles que es van dir de més. Paraules a les quals no sabem donar importància, paraules que diuen mons, que obren portes o que les tanquen per a sempre.
Però l'autoengany està aquí, i ens agrada. Som tan febles que les culpes ens enfonsen, ens piquen, ens desequilibren. I abans que passar per això, millor convèncer-nos que no és així, que va ser així per allò o per allò altre, que va ser el Sr. Destí o, simplement, que és millor així. Millor així per a qui? Massa complex.
No hi ha error més gran que callar, que deixar que el silenci inundi els nostres dies. Aquest so buit va obrint una escletxa que quan ens en volem adonar és tant gran que no hi ha pont que pugui tornar a unir aquests dos extrems. I és que el silenci posa quilòmetres pel mig. Una distància insalvable per a algunes relacions. La confiança s'esquerda, les mirades es tornen buides, la il·lusió es perd i la decepció acaba per esborrar de la teva ment el que un dia va estar en el pòdium d'honor. I ara és més fàcil pensar que tot s'acaba, que la vida passa… Però tu segueixes aquí i no vull que tot això ens passi. Vull que sàpigues lo important que ets per a mi.
Torno a fer un gir en la temàtica del blog. Ja feia temps que em cavil·lava per la ment el saber de com la religió pot haver influït de manera tan clara en el rol imposat a la dona en la societat occidental. És una curta reflexió, i dic curta perquè és un tema que personalment crec que dóna per a molt, em basaré en versicles de la Bíblia per a buscar els indicis.
El primer pas, ha estat rellegir la Bíblia i reconèixer la no-neutralitat d’ella cap a les dones. Gran part de la Bíblia s’exposa dins del marc de la realitat d’Israel, un poble patriarcal. A més, el text va ser escrit per homes, així que els punts de vista masculins són els que destaquen. Per aquestes raons, entre moltes d’altres, la Bíblia és un text que no pot escapar del seu llegat tendenciós, tan de gènere com de política.
Els tres grans cultes monoteistes (la religió Jueva, la Cristiana i la del Islam) nascuts antigament mantenen als seus textos sagrats una concepció on emmarca les capacitats de l'ésser masculí com a motor individual/universal de l’esdevenir humà, i en moltes ocasions ens revelen una visió patriarcal i masclista força explícita. Aquestes religions van ser projeccions de les tradicions de les seves societats, i com totes les religions, continuen sent una forma d'explotar la ignorància i els sentiments: el desig i la por per, a través del denominat pensament màgic, realimentar i perpetuar aquestes tradicions.
La nostra societat actual va estar i està influenciada per la religió cristiana, i aquesta es basa en els dos Testaments que composen la Bíblia, tan el Nou Testament com l’Antic Testament. Aquest últim s’inicia amb el Llibre del Gènesi en el qual s’ha basat la societat occidental i on hi trobem l’inici del Tot.
L’inici de la Bíblia ens revela que sexe (entès com a femení) havia estat prioritari per a Déu ja que va ser creat com una "ajuda" o "companyia adequada" per l’home. Al capítol 3 del Gènesi per precisar la prioritat d'un sexe respecte a l'altre i la submissió del sexe femení, Yahvé (Déu en hebreu) diu:
"Multiplicaré els teus dolors en el part, i donaràs a llum als teus fills amb dolor. Desitjaràs al teu marit, i ell et dominarà." (Gènesi 3:16).
Aquest versicle també atribueix el desig sexual a la dona i no a l'home. La dona la caracteritza com un ésser de desig i passions: més emocional i menys racional que l'home. Els versicles anteriors (Gènesi 3:1-6) relaten com Eva (sexe femení) és la primera a caure davant l'engany de la serp per demostrar la “debilitat natural” del gènere femení.
Un pas endavant en el temps, al Nou Testament també hi trobem uns versicles inferioritzant el rol de la dona. “Ara bé, vull que entenguin que Crist és cap de tot home, mentre que l'home és cap de la dona i Déu és cap de Crist." (I Corintis 11:3)
Aquí es vol deixar instaurada d'una manera simbòlica aquesta jerarquia entre la divinitat i els dos sexes en relació al seu lloc en la societat, l'apòstol utilitza la tradició mediterrània del vel. "Tot home que ora o profetitza amb el cap cobert deshonra al que és el seu cap. (I Corintis 11:4).
En canvi, tota dona que ora o profetitza amb el cap descobert deshonra al que és el seu cap, és com si estigués rasurada.
La dona és simplement subordinada en la seva associació amb l'home. Hi ha una associació entre els sexes, però en la qual les dones es troben "subjectes" a l'home. Al cristianisme original el masclisme acabava a la frontera amb la divinitat i en la promesa del "Regne de Déu", però aquesta frontera mai havia de traspassar-se en el present, en la "vida terrenal", en la vida pública, en la llar, en els temples:
"Com en totes les esglésies dels sants, les dones callin en les assemblees; que no els està permès prendre la paraula, abans ben estiguin subjectes com també la llei ho diu. Si volen aprendre alguna cosa, preguntin-ho als seus marits a casa: doncs és indecent que la dona parli a l'assemblea... Si algú es creu profeta o inspirat per l'Esperit reconegui en el que escric un mandat del Senyor." (I Corintis 14: 33-34)
Els textos sagrats dels monoteismes tanquen un missatge masclista. En ells es parteix d'una idea:
“A causa de la debilitat física i mental de la dona, l'home ha de ser el guia i principal proveïdor de recursos de la família. I com ocorre en qualsevol altra esfera social, qui genera i controla els recursos sol tenir la força per imposar la seva autoritat. Una vegada s'aconsegueix l'autoritat s'estableix el vincle exclusiu de l'home amb Déu: conforme al text bíblic.” (Gènesi 17:1-12).
Penso que és fonamental conèixer encara que sigui d'aquesta forma tant senzilla, el com i perquè la societat s’ha modelat així, i amb això poder salvar els obstacles que impedeixen transformar les estructures rígides de la nostra societat, per aconseguir el camí de l'equitat entre els gèneres. Esbrinant el per què podrem entendre el què s'ha de canviar per dirigir-nos cap a una nova direcció que ens apropi a un avanç social que pugui enriquir el nostre nivell i qualitat de vida.
Mirar cap a enrere, és a dir examinar la història i poder estudiar el passat ens facilita la capacitat de reflexionar i afrontar un futur de canvis, sent crítics amb els sistemes que encara que acceptats i utilitzats des de fa molts anys enrere, no significa que siguin encertats i això pot impedir-nos en nombroses ocasions gaudir d'una societat equilibrada, igualitària i més avançada.
Vull concloure amb un pensament individual. Les nostres creences ens porten a filtrar la realitat és a dir, a seleccionar el que veiem, escoltem i sentim. I finalment, no ens adonem que cadascú crea la seva pròpia realitat que, de fet, no és altra cosa que el fruit de les seves creences.
Fa cosa d'un any, el professor Albert Esteruelas, del cicle superior d'Integració Social i professor a la UB ens va comentar un terme molt interessant: el titytainment. L'he considerat important a comentar per parlar de les noves tecnologies i la revolució social.
Titytainment és una manera d'entreteniment groller, basat en la satisfacció instantània i l'espectacle, que busca acabar amb la capacitat d'anàlisi crítica de la ciutadania. És a dir, perquè no hi hagi una revolució social l'estat és capaç de garantir uns mínims per a poder tenir a la població conectada a la televisió mirant futbol i pornografia (dos móns que nouen milers de diners) i internet, de manera que tots ens quedem a casa sense protestar.
Hi ha un llibre que pogut fullejar on explica el concepte creat pel propi capitalisme.
Però la meva pregunta és? Les noves tecnologies supleixen l'intent de revolució social o són una eina per oblidar el sistema i no tenir cap ganes a pronunciar-se?
Tot i la multitud de conspiracions que apareixen cada dia a la xarxa és interessant aturar-se en aquelles que es basen en fonaments sòlids i coherents. Que el sistema capitalista no té escrúpols no és res nou però mirar de descobrir quin és l’entrellat que utilitza per garantir la seva supremacia és un exercici que de tant en tant val la pena realitzar per tal de no convertir-se en un xai o fins i tot, qui sap, remoure les consciències i acabar canviant-ho tot. La Escuela de la Ignorancia és una bona oportunitat per tot això, capbussar-se en l’estratègia més maquiavèl·lica capitalista i carregar-se d’arguments de revel·lia. Que Adam Smith els agafi confessats.
Fonts:
Sala, Gabriel (2007). Panfleto contra la estupidez humana. Editorial: Laetoli.
Kaonsenlared és un mitja d'expressió digital que llegeixo per posar-me al dia dels diferents esdeveniments. Ha sortit publicat un article de l'Alberto Acosta, membre de la "Unidad Pluricancional" d'Equador. Parla de la universalització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació a Equador. M'ha semblat molt interessant ja que mostra de quina manera ells viuen aquest fet en el seu país i com està entès.
Accés universal a les noves tecnologies?
La potencialitat d' internet i de les noves formes de comunicació fan que siguin unes eines susceptibles a ser controlades pels poders dominants a cada país. Aquest control però no és aplicable de la mateixa manera a les diferents societats on s'implementa. Així doncs, mentre que a països desenvolupats els mitjans de control es basen en legislacions de publicació i propietat intel·lectual en els països subdesenvolupats el control es basa en restringir l'accés a la xarxa, ja sigui per les tarifes de la connexió o bé per la dificultat de disposar d'un ordinador. L'article al que em refereixo parla de la importància que tenen les noves tecnologies per tal d'articular moviments de resistència i lluita pels drets socials de la població i la necessitat que existeix per eliminar les barreres que impedeixen l'accés universal a aquestes eines. Tant les legislacions de control de la informació com en l'accés a la mateixa xarxa donen a entendre el gran potencial que les comunicacions tenen en la lluita pels drets socials.
Parlant amb els meus amics que cursen Educació Social però a l'Autònoma ha sortit el tema de les noves tecnologies i un professor (doctorat) anomenat Pere Marquès. Investigant he trobat una url i un vídeo interessants (adjuntat a la part final de l'entrada) per a poder reflexionar sobre les TIC's, el context, l'evolució i l'educació.
La nova societat, i sobretot l’educació, ha d’anat fent modificacions per adaptar-se a l’aparició de les TIC, ja que actualment entren en joc a l’escola, l’institut, la universitat... amb la finalitat d’un millor aprenentatge i capacitació dels alumnes.
Anys enrere hagués estat impensable que a les aules tinguéssim ordinadors, pissarres digitals, canons de projecció, portàtils o fins i tot accés a Internet. Qui ens hauria dit que algun dia es canviaria el guix i aquella pissarra de color verd fosc per un ratolí o un bolígraf electrònic? És evident que la societat avança a passos agegantats i nosaltres obligatòriament hem d'adaptar-nos a ella.
Les principals funcions de les TIC a l’educació serien les següents:
- Alfabetització digital tan dels estudiants com pel professor. - Ús personal per alumne i professor. Accés a la informació, comunicació, gestió de dades... - Gestió del centre. Tràmits de secretaria, biblioteca, campus virtual,... - Compartir recursos i experiències. - Relació entre varis alumnes o varis professors. Comunitats virtuals. - Fomenta la comunicació entre alumnes, professorat i eliminen barreres geogràfiques.
En el passat un docent s'encarregava de mostrar de manera oral i escrita cada un dels temes del seu programa del semestre. A l'actualitat i a través de l'ús de les TIC, aquest paper d’ “instructor” s'ha modificat totalment i s'ha convertit en un “orientador”, ja que els estudiants tenen accés per si mateixos a la informació, però no deixa de ser responsabilitat del docent la forma com la interpretin i utilitzin.
Per estar alfabetitzats en aquesta nova cultura digital és important que a les classes es manipulin tecnologies avançades on ens puguem desenvolupar i capacitar. Tot això amb el mètode o el procés d’ensenyament-aprenentatge. Un dels exemples d'aquest procés és que s'aprenen i creen maneres de comunicació tant presencial com és la clàssica interacció amb els companys d'aula, i la virtual, que és aquella amb la qual ens podem comunicar per mitjà de l'ordinador i és en aquesta on executem tot l'après a l'aula tant amb els companys i amb el professor, amb l'ús de les TIC.
Moodle, Entorn d' aprenentatge Virtual. Una manera d'interactuar professor i alumne.
Així doncs, través de les TIC és fomenten una sèrie de valors lligats a l’ensenyament que doten a l’alumne de més independència i crea un vincle associatiu i de col·laboració amb la resta de companys, docents i comunitats estudiantils. Mitjançant l’ús d’aules virtuals entre d’altres, els alumnes poden compartir la riquesa que ofereixen la xarxa i les tecnologies entre els seus companys per tal de crear nexes on flueixen idees, pensaments, informació, etc... que pot quedar al abast de generacions futures creant una infinita font de riquesa informativa. I un fet molt important que vull assenyalar donat el context històric on ens trobem, és que no es pot deixar al marge els beneficis econòmics de l’ús de les TIC en l’educació ja que permeten la reducció de despeses en materials escolars. Aquí també vull deixar una videoconferència que el Dr. Pere Marquès va fer al 21/02/2012 parlant d'avantatges de les TIC en l'educació, enfocat als docents.
Fent recerca d’informació de les noves tecnologies he vist
un vídeo del “II Congreso Escuela 2.0. Experiencias
de Centros <Aplicación de las TIC en un colegio de Educación Especial>
a càrrec de Lola Oriol Vallés i Ana Isabel Moreno.
Després de visualitzar-lo m’ha
semblat molt interessant poder comentar de quina manera o com influeixen en l’educació
especial les TIC, ja que són recursos valuosos per a la inclusió social i
aproximació a una realitat cada vegada més present dia a dia, de persones amb
algun tipus de discapacitat, sigui aquesta cognitiva, visual, auditiva o
motora. L'alfabetització digital no fa exclusió d'individus de cap condició, ans el contrari els permet un paper més actiu amb la societat que els envolta.
Les TIC ofereixen models de formació i comunicació adaptats a cada tipus de necessitat.
Metodologia i ritme d'aprenentatge personalitzat d'acord amb el desenvolupament individual de l'alumne. Els ajuden a ser més independents, a superar les seves limitacions, a la seva integració social/laboral, a obtenir més destreses i habilitats i afavoreixen a que hi hagi menys fracàs escolar i personal.
També proporcionen múltiples funcionalitats a les persones amb discapacitats o que requereixen una atenció especial, facilitant: la comunicació, l'accés/procés de la informació, el desenvolupament cognitiu, la realització de tot tipus d'aprenentatges, l'adaptació i autonomia davant l'entorn.
Així doncs es compta en diferents ajudes tècniques per a cada possible discapacitat. Aquestes ajudes tècniques per a la comunicació i l’aprenentatge són instruments mecànics o electrònics dissenyats perquè la persona pugui comunicar-se millor, ja sigui augmentat o bé suplint.
Algunes de les ajudes tècniques adaptades a cada tipus de discapacitat són els següents exemples:
· Discapacitat cognitiva:
Teclat de conceptes que utilitzen dibuixos, símbols, colors... Programes i dispositius basats en sistemes pictogràfics, amb el sistema Bliss, etc. Editors de símbols.
· Discapacitat física o motora:
Alguns programes controlats per scanner o ratolí de cap amb commutadors que permetin la seva utilització com a material educatiu i jocs. Teclat de conceptes, digitalitzador de veu, emulador de teclat, control remot, jostick de taula o mentó, etc. Teclats alternatius adaptats, on es modifica la velocitat de repetició de les tecles. Programes que reconeixen la veu
· Discapacitat visual:
Adaptacions al teclat de conceptes, línia i impressora Braille, sintetitzador de veu, etc.
· Discapacitat auditiva:
Pantalla tàctil i programari amb visualitzador fonètic, avisadores lluminosos, videotelèfon, etc.
· Discapacitat psíquica:
Ús de programes i recursos TIC com a mitjà d'expressió personal i amb funció mediadora.
Però no em vull oblidar dels educadors ja que l’ús dels ordinadors conjuntament amb sistemes informàtics auxiliars, també resulten ser d'utilitat per a nosaltres si acabem treballant en aquesta problemàtica. Aquestes tecnologies són les que proveeixen a l'alumne amb discapacitat de varies experiències educacionals que li permeten apropar al seu món experiències multisensoriales, i possibiliten a l’educador proveir de diferents alternatives escolars i la promoció del desenvolupament, d'una manera que resulta atractiva i motivadora, ja que tal i com ens comenta Lola Oriol “experiències pedagògiques i educadores relacionades a l'ús d'ordinadors i aplicacions informàtiques han marcat un aspecte positiu referent a la integració i l'autoestima la qual moltes vegades es troba danyada, afectant les seves relacions”.
Per a mi, el més important que els hi poden aportar l'ús de l’ordinador i les TICs és que són recursos per a que puguin ser capaços d'aconseguir per si sols certs objectius, aconseguint un sentiment d'igualtat i una millor predisposició cap a si mateixos i els altres.
Simbiosi de les TIC's, l'educació i la discapacitat
Fonts:
Oriol, Lola i Moreno, Ana Isabel.(2012). II Congreso Escuela 2.0. Experiencias de Centros <Aplicación de las TIC en un colegio de Educación Especial> . Clip de vídeo de 36'24 minuts.
Avui vull fer un parèntesi de les meves entrades habituals. Des de ja fa uns anys ens veiem immersos en un món virtual al qual n'hem entrat a formar part sense adonar-nos-en. A què em refereixo? Si, al món de les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Com ha sorgit tot aquest món?
Des de fa ja uns anys enrere la Web ha crescut i ha passat de ser una eina per a científics a convertir-se en un espai global de la informació amb més de mil milions d’usuaris. Avui dia s’utilitza tan de forma primitiva com a eina de lectura/escriptura com a una eina social i participativa. Aquest fet ha fet que la web clàssica estigui entrant a una segona fase: la Web 2.0.
A la Wikipedia a qui cito per a ser una de les pàgines amb informació fiable ja que passa nombrosos controls i per la seva permanent actualització de conceptes, descriu la Web 2.0 dient que és un lloc que permet als usuaris interactuar i col·laborar entre si com a creadors de contingut generat per usuaris en una comunitat virtual. A diferència, la web estàtica que coneixíem en un principi només permetia l’observació dels continguts sense poder col·laborar.
El pas que s'ha dut a terme per a que la coneguda Web hagi passat a ser dinàmica i participativa han sorgit una sèrie d’eines: Blogs, wikis, xarxes socials (social networking), podcasts, aules virtuals, l’opció de compartir fotos, vídeos, documents, etc. Tots aquestes eines estan interconnectades mitjançant hipervincles i direccions URL.
Abans de seguir entenent la web 2.0 i el seu funcionament m’agradaria explicar la història i els autors. La història de la Web 2.0 és la història de dos Tim’s. El senyor Tim Berners-Lee creador de la Web i el senyor Tim O’reilly fundador de la companyia. El terme Web 2.0 el va utilitzar per primer cop la companyia O’reilly oficialment el 2004 utilitzant-lo en una discussió en grup sobre el futur de la Web. I el segon Tim va començar a identificar arrel d’ aquella discussió certs aspectes que serien l’essència d’un grup de tecnologies (les TIC): la participació, l’usuari com a contribuent, aprofitar el poder de la multitud, experiències d’usuaris enriquides, etc. El seguit d’això, no ha fet que la Web 2.0 fos una nova versió de la Web , si no més aviat una Web amb majors implantacions, ja que la implementació es basa en integrar tecnologies i serveis en els estàndards de la Web. Han estat una sèrie de modificacions dels desenvolupadors de softwares i en la manera final que els usuaris utilitzen la Web.
Diferències de Web i Web 2.0
O’Reilly treu en la discussió anteriorment nombrada set principis claus del Web 2.0:
- La web com a plataforma
- Aprofitar la intel·ligència col·lectiva
- Les dades són el nou “Intel Inside”
- El final de les actualitzacions de versions de softwares
- Nous models de programació
- Software no limitat a un sol dispositiu
- Experiències d'usuari enriquides
Un cop entès el concepte i la història de Web 2.0 m’agradaria explicar i reflexionar sobre les eines emprades.
Podem començar amb els blogs. El primer cop que es va utilitzar la paraula blog sola va ser per Peter Merholz l’any 1999. Un blog és un lloc web que facilita l’escriptura i la publicació instantània d’entrades i permet a l’autor rebre una retroalimentació per part els usuaris que el llegeixen en forma de comentaris.
Cada entrada s’hi posa una etiqueta que permet que es formin categories dins del sistema de manera que podrem localitzar les entrades antigues gràcies a una o dos paraules claus. També es guarden les entrades de manera jeràrquica mitjançant la data de publicació.
Una de les altres característiques del blog és que et pots subscriure a altres i poder tenir una llista d’aquests, de maner que quan els blogs que segueixes actualitzin amb una entrada t’arribarà la informació immediata via RSS (Really Simple Sindication). RSS és una forma més avançada del que serien els “Mis favoritos” que s’inclouen als programes dels navegadors. El gran valor dels RSS és que permet als usuaris que no haguem de visitar pàgina per pàgina per saber si han publicat quelcom nou. El programa lector que utilitzem per les RSS es connecta directa i automàticament a les pàgines Web subscrites i es descarrega els titulars dels nous continguts.
Ara podem seguir parlant la compartició multimèdia. Penso que una de les majors àrees de creixement ha estat el poder compartir i emmagatzemar contingut multimèdia. Alguns exemples en són: Youtube, Flickr, Dropbox, etc. En aquests espais no només es consumeix contingut sinó que a més es contribueix de manera activa a la producció d’aquest a gran escala i de forma massiva. A l’actualitat són molts milions de persones que participen en l’intercanvi de productes multimèdies, produint el seus propis vídeos, fotografies, presentacions, documents, etc.
Una eina d’aquestes característiques la qual he descobert fa relativament poc és el Google Docs. Aquest permet que varies persones des de diferents ordinadors o aparells no nomes visualitzin el document, sinó que poden crear una document de manera conjunta i col·laborant a distància.
Les xarxes socials, una altra de les eines, són formes d'interacció social que consisteixen en un intercanvi dinàmic entre persones, grups i institucions. Un sistema obert i en construcció permanent que involucra a conjunts que s'identifiquen en les mateixes necessitats i problemàtiques i que s'organitzen per a potenciar els seus recursos. En les xarxes socials d'internet tenim la possibilitat d'interactuar amb altres persones encara que no les coneguem. Com exemples tenim Facebook, Twitter, etc.
A la web 2.0 hi ha moltes altres eines i recursos i a més penso que no es para de donar idees i actualitzar l’oferta de serveis. I com a tot arreu hi han o hi hauran idees que triomfaran o d’altres que estaran condemnades a desaparèixer. A l’actualitat, considero que hi ha una sobreoferta de totes les aplicacions que dificulta fer un acurat seguiment de tot el que està disponible.
Tots aquests recursos i eines que he intentat explicar fan aparèixer el nou concepte de TIC’s ( Tecnologia per a la informació i la comunicació) una nova manera de comunicació social. La porta d'entrada a la societat del coneixement. D’aquesta reflexionaré a una de les pròximes entrades del blog. Les TIC’s i l’educació.
Eines de la Web 2.0
Fonts:
- Cobo, Cristóbal i Pardo, Hugo. (Septiembre de 2007). Planeta Web 2.0. Versión 0.1.
