Què ens passa?

Són moltes les ocasions que em porten a pensar que l'ésser humà és massa defectuós. O, si no ho és, s'empeny en ser-ho. És al·lucinant lo tontos que arribem a ser. Què tindrem aquí dins que ens impulsa a dir o fer el que en aquest mateix moment no estem volent ni dir ni fer. És tan il·lògic com nosaltres mateixos. 

Al cap i a la fi, el que els hi queda als altres de nosaltres dependrà del que els fem i els diem. D'aquestes paraules que mai es van dir o d'aquelles que es van dir de més. Paraules a les quals no sabem donar importància, paraules que diuen mons, que obren portes o que les tanquen per a sempre.

Però l'autoengany està aquí, i ens agrada. Som tan febles que les culpes ens enfonsen, ens piquen, ens desequilibren. I abans que passar per això, millor convèncer-nos que no és així, que va ser així per allò o per allò altre, que va ser el Sr. Destí o, simplement, que és millor així. Millor així per a qui? Massa complex.

No hi ha error més gran que callar, que deixar que el silenci inundi els nostres dies. Aquest so buit va obrint una escletxa que quan ens en volem adonar és tant gran que no hi ha pont que pugui tornar a unir aquests dos extrems. I és que el silenci posa quilòmetres pel mig. Una distància insalvable per a algunes relacions. La confiança s'esquerda, les mirades es tornen buides, la il·lusió es perd i la decepció acaba per esborrar de la teva ment el que un dia va estar en el pòdium d'honor. I ara és més fàcil pensar que tot s'acaba, que la vida passa…
Però tu segueixes aquí i no vull que tot això ens passi. Vull que sàpigues lo important que ets per a mi.