Fa cosa d'un any, el professor Albert Esteruelas, del cicle superior d'Integració Social i professor a la UB ens va comentar un terme molt interessant: el titytainment. L'he considerat important a comentar per parlar de les noves tecnologies i la revolució social.
Titytainment és una manera d'entreteniment groller, basat en la satisfacció instantània i l'espectacle, que busca acabar amb la capacitat d'anàlisi crítica de la ciutadania. És a dir, perquè no hi hagi una revolució social l'estat és capaç de garantir uns mínims per a poder tenir a la població conectada a la televisió mirant futbol i pornografia (dos móns que nouen milers de diners) i internet, de manera que tots ens quedem a casa sense protestar.
Hi ha un llibre que pogut fullejar on explica el concepte creat pel propi capitalisme.
Però la meva pregunta és? Les noves tecnologies supleixen l'intent de revolució social o són una eina per oblidar el sistema i no tenir cap ganes a pronunciar-se?
Tot i la multitud de conspiracions que apareixen cada dia a la xarxa és interessant aturar-se en aquelles que es basen en fonaments sòlids i coherents. Que el sistema capitalista no té escrúpols no és res nou però mirar de descobrir quin és l’entrellat que utilitza per garantir la seva supremacia és un exercici que de tant en tant val la pena realitzar per tal de no convertir-se en un xai o fins i tot, qui sap, remoure les consciències i acabar canviant-ho tot. La Escuela de la Ignorancia és una bona oportunitat per tot això, capbussar-se en l’estratègia més maquiavèl·lica capitalista i carregar-se d’arguments de revel·lia. Que Adam Smith els agafi confessats.
Fonts:
Sala, Gabriel (2007). Panfleto contra la estupidez humana. Editorial: Laetoli.
Kaonsenlared és un mitja d'expressió digital que llegeixo per posar-me al dia dels diferents esdeveniments. Ha sortit publicat un article de l'Alberto Acosta, membre de la "Unidad Pluricancional" d'Equador. Parla de la universalització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació a Equador. M'ha semblat molt interessant ja que mostra de quina manera ells viuen aquest fet en el seu país i com està entès.
Accés universal a les noves tecnologies?
La potencialitat d' internet i de les noves formes de comunicació fan que siguin unes eines susceptibles a ser controlades pels poders dominants a cada país. Aquest control però no és aplicable de la mateixa manera a les diferents societats on s'implementa. Així doncs, mentre que a països desenvolupats els mitjans de control es basen en legislacions de publicació i propietat intel·lectual en els països subdesenvolupats el control es basa en restringir l'accés a la xarxa, ja sigui per les tarifes de la connexió o bé per la dificultat de disposar d'un ordinador. L'article al que em refereixo parla de la importància que tenen les noves tecnologies per tal d'articular moviments de resistència i lluita pels drets socials de la població i la necessitat que existeix per eliminar les barreres que impedeixen l'accés universal a aquestes eines. Tant les legislacions de control de la informació com en l'accés a la mateixa xarxa donen a entendre el gran potencial que les comunicacions tenen en la lluita pels drets socials.
Parlant amb els meus amics que cursen Educació Social però a l'Autònoma ha sortit el tema de les noves tecnologies i un professor (doctorat) anomenat Pere Marquès. Investigant he trobat una url i un vídeo interessants (adjuntat a la part final de l'entrada) per a poder reflexionar sobre les TIC's, el context, l'evolució i l'educació.
La nova societat, i sobretot l’educació, ha d’anat fent modificacions per adaptar-se a l’aparició de les TIC, ja que actualment entren en joc a l’escola, l’institut, la universitat... amb la finalitat d’un millor aprenentatge i capacitació dels alumnes.
Anys enrere hagués estat impensable que a les aules tinguéssim ordinadors, pissarres digitals, canons de projecció, portàtils o fins i tot accés a Internet. Qui ens hauria dit que algun dia es canviaria el guix i aquella pissarra de color verd fosc per un ratolí o un bolígraf electrònic? És evident que la societat avança a passos agegantats i nosaltres obligatòriament hem d'adaptar-nos a ella.
Les principals funcions de les TIC a l’educació serien les següents:
- Alfabetització digital tan dels estudiants com pel professor. - Ús personal per alumne i professor. Accés a la informació, comunicació, gestió de dades... - Gestió del centre. Tràmits de secretaria, biblioteca, campus virtual,... - Compartir recursos i experiències. - Relació entre varis alumnes o varis professors. Comunitats virtuals. - Fomenta la comunicació entre alumnes, professorat i eliminen barreres geogràfiques.
En el passat un docent s'encarregava de mostrar de manera oral i escrita cada un dels temes del seu programa del semestre. A l'actualitat i a través de l'ús de les TIC, aquest paper d’ “instructor” s'ha modificat totalment i s'ha convertit en un “orientador”, ja que els estudiants tenen accés per si mateixos a la informació, però no deixa de ser responsabilitat del docent la forma com la interpretin i utilitzin.
Per estar alfabetitzats en aquesta nova cultura digital és important que a les classes es manipulin tecnologies avançades on ens puguem desenvolupar i capacitar. Tot això amb el mètode o el procés d’ensenyament-aprenentatge. Un dels exemples d'aquest procés és que s'aprenen i creen maneres de comunicació tant presencial com és la clàssica interacció amb els companys d'aula, i la virtual, que és aquella amb la qual ens podem comunicar per mitjà de l'ordinador i és en aquesta on executem tot l'après a l'aula tant amb els companys i amb el professor, amb l'ús de les TIC.
Moodle, Entorn d' aprenentatge Virtual. Una manera d'interactuar professor i alumne.
Així doncs, través de les TIC és fomenten una sèrie de valors lligats a l’ensenyament que doten a l’alumne de més independència i crea un vincle associatiu i de col·laboració amb la resta de companys, docents i comunitats estudiantils. Mitjançant l’ús d’aules virtuals entre d’altres, els alumnes poden compartir la riquesa que ofereixen la xarxa i les tecnologies entre els seus companys per tal de crear nexes on flueixen idees, pensaments, informació, etc... que pot quedar al abast de generacions futures creant una infinita font de riquesa informativa. I un fet molt important que vull assenyalar donat el context històric on ens trobem, és que no es pot deixar al marge els beneficis econòmics de l’ús de les TIC en l’educació ja que permeten la reducció de despeses en materials escolars. Aquí també vull deixar una videoconferència que el Dr. Pere Marquès va fer al 21/02/2012 parlant d'avantatges de les TIC en l'educació, enfocat als docents.
Fent recerca d’informació de les noves tecnologies he vist
un vídeo del “II Congreso Escuela 2.0. Experiencias
de Centros <Aplicación de las TIC en un colegio de Educación Especial>
a càrrec de Lola Oriol Vallés i Ana Isabel Moreno.
Després de visualitzar-lo m’ha
semblat molt interessant poder comentar de quina manera o com influeixen en l’educació
especial les TIC, ja que són recursos valuosos per a la inclusió social i
aproximació a una realitat cada vegada més present dia a dia, de persones amb
algun tipus de discapacitat, sigui aquesta cognitiva, visual, auditiva o
motora. L'alfabetització digital no fa exclusió d'individus de cap condició, ans el contrari els permet un paper més actiu amb la societat que els envolta.
Les TIC ofereixen models de formació i comunicació adaptats a cada tipus de necessitat.
Metodologia i ritme d'aprenentatge personalitzat d'acord amb el desenvolupament individual de l'alumne. Els ajuden a ser més independents, a superar les seves limitacions, a la seva integració social/laboral, a obtenir més destreses i habilitats i afavoreixen a que hi hagi menys fracàs escolar i personal.
També proporcionen múltiples funcionalitats a les persones amb discapacitats o que requereixen una atenció especial, facilitant: la comunicació, l'accés/procés de la informació, el desenvolupament cognitiu, la realització de tot tipus d'aprenentatges, l'adaptació i autonomia davant l'entorn.
Així doncs es compta en diferents ajudes tècniques per a cada possible discapacitat. Aquestes ajudes tècniques per a la comunicació i l’aprenentatge són instruments mecànics o electrònics dissenyats perquè la persona pugui comunicar-se millor, ja sigui augmentat o bé suplint.
Algunes de les ajudes tècniques adaptades a cada tipus de discapacitat són els següents exemples:
· Discapacitat cognitiva:
Teclat de conceptes que utilitzen dibuixos, símbols, colors... Programes i dispositius basats en sistemes pictogràfics, amb el sistema Bliss, etc. Editors de símbols.
· Discapacitat física o motora:
Alguns programes controlats per scanner o ratolí de cap amb commutadors que permetin la seva utilització com a material educatiu i jocs. Teclat de conceptes, digitalitzador de veu, emulador de teclat, control remot, jostick de taula o mentó, etc. Teclats alternatius adaptats, on es modifica la velocitat de repetició de les tecles. Programes que reconeixen la veu
· Discapacitat visual:
Adaptacions al teclat de conceptes, línia i impressora Braille, sintetitzador de veu, etc.
· Discapacitat auditiva:
Pantalla tàctil i programari amb visualitzador fonètic, avisadores lluminosos, videotelèfon, etc.
· Discapacitat psíquica:
Ús de programes i recursos TIC com a mitjà d'expressió personal i amb funció mediadora.
Però no em vull oblidar dels educadors ja que l’ús dels ordinadors conjuntament amb sistemes informàtics auxiliars, també resulten ser d'utilitat per a nosaltres si acabem treballant en aquesta problemàtica. Aquestes tecnologies són les que proveeixen a l'alumne amb discapacitat de varies experiències educacionals que li permeten apropar al seu món experiències multisensoriales, i possibiliten a l’educador proveir de diferents alternatives escolars i la promoció del desenvolupament, d'una manera que resulta atractiva i motivadora, ja que tal i com ens comenta Lola Oriol “experiències pedagògiques i educadores relacionades a l'ús d'ordinadors i aplicacions informàtiques han marcat un aspecte positiu referent a la integració i l'autoestima la qual moltes vegades es troba danyada, afectant les seves relacions”.
Per a mi, el més important que els hi poden aportar l'ús de l’ordinador i les TICs és que són recursos per a que puguin ser capaços d'aconseguir per si sols certs objectius, aconseguint un sentiment d'igualtat i una millor predisposició cap a si mateixos i els altres.
Simbiosi de les TIC's, l'educació i la discapacitat
Fonts:
Oriol, Lola i Moreno, Ana Isabel.(2012). II Congreso Escuela 2.0. Experiencias de Centros <Aplicación de las TIC en un colegio de Educación Especial> . Clip de vídeo de 36'24 minuts.
Avui vull fer un parèntesi de les meves entrades habituals. Des de ja fa uns anys ens veiem immersos en un món virtual al qual n'hem entrat a formar part sense adonar-nos-en. A què em refereixo? Si, al món de les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Com ha sorgit tot aquest món?
Des de fa ja uns anys enrere la Web ha crescut i ha passat de ser una eina per a científics a convertir-se en un espai global de la informació amb més de mil milions d’usuaris. Avui dia s’utilitza tan de forma primitiva com a eina de lectura/escriptura com a una eina social i participativa. Aquest fet ha fet que la web clàssica estigui entrant a una segona fase: la Web 2.0.
A la Wikipedia a qui cito per a ser una de les pàgines amb informació fiable ja que passa nombrosos controls i per la seva permanent actualització de conceptes, descriu la Web 2.0 dient que és un lloc que permet als usuaris interactuar i col·laborar entre si com a creadors de contingut generat per usuaris en una comunitat virtual. A diferència, la web estàtica que coneixíem en un principi només permetia l’observació dels continguts sense poder col·laborar.
El pas que s'ha dut a terme per a que la coneguda Web hagi passat a ser dinàmica i participativa han sorgit una sèrie d’eines: Blogs, wikis, xarxes socials (social networking), podcasts, aules virtuals, l’opció de compartir fotos, vídeos, documents, etc. Tots aquestes eines estan interconnectades mitjançant hipervincles i direccions URL.
Abans de seguir entenent la web 2.0 i el seu funcionament m’agradaria explicar la història i els autors. La història de la Web 2.0 és la història de dos Tim’s. El senyor Tim Berners-Lee creador de la Web i el senyor Tim O’reilly fundador de la companyia. El terme Web 2.0 el va utilitzar per primer cop la companyia O’reilly oficialment el 2004 utilitzant-lo en una discussió en grup sobre el futur de la Web. I el segon Tim va començar a identificar arrel d’ aquella discussió certs aspectes que serien l’essència d’un grup de tecnologies (les TIC): la participació, l’usuari com a contribuent, aprofitar el poder de la multitud, experiències d’usuaris enriquides, etc. El seguit d’això, no ha fet que la Web 2.0 fos una nova versió de la Web , si no més aviat una Web amb majors implantacions, ja que la implementació es basa en integrar tecnologies i serveis en els estàndards de la Web. Han estat una sèrie de modificacions dels desenvolupadors de softwares i en la manera final que els usuaris utilitzen la Web.
Diferències de Web i Web 2.0
O’Reilly treu en la discussió anteriorment nombrada set principis claus del Web 2.0:
- La web com a plataforma
- Aprofitar la intel·ligència col·lectiva
- Les dades són el nou “Intel Inside”
- El final de les actualitzacions de versions de softwares
- Nous models de programació
- Software no limitat a un sol dispositiu
- Experiències d'usuari enriquides
Un cop entès el concepte i la història de Web 2.0 m’agradaria explicar i reflexionar sobre les eines emprades.
Podem començar amb els blogs. El primer cop que es va utilitzar la paraula blog sola va ser per Peter Merholz l’any 1999. Un blog és un lloc web que facilita l’escriptura i la publicació instantània d’entrades i permet a l’autor rebre una retroalimentació per part els usuaris que el llegeixen en forma de comentaris.
Cada entrada s’hi posa una etiqueta que permet que es formin categories dins del sistema de manera que podrem localitzar les entrades antigues gràcies a una o dos paraules claus. També es guarden les entrades de manera jeràrquica mitjançant la data de publicació.
Una de les altres característiques del blog és que et pots subscriure a altres i poder tenir una llista d’aquests, de maner que quan els blogs que segueixes actualitzin amb una entrada t’arribarà la informació immediata via RSS (Really Simple Sindication). RSS és una forma més avançada del que serien els “Mis favoritos” que s’inclouen als programes dels navegadors. El gran valor dels RSS és que permet als usuaris que no haguem de visitar pàgina per pàgina per saber si han publicat quelcom nou. El programa lector que utilitzem per les RSS es connecta directa i automàticament a les pàgines Web subscrites i es descarrega els titulars dels nous continguts.
Ara podem seguir parlant la compartició multimèdia. Penso que una de les majors àrees de creixement ha estat el poder compartir i emmagatzemar contingut multimèdia. Alguns exemples en són: Youtube, Flickr, Dropbox, etc. En aquests espais no només es consumeix contingut sinó que a més es contribueix de manera activa a la producció d’aquest a gran escala i de forma massiva. A l’actualitat són molts milions de persones que participen en l’intercanvi de productes multimèdies, produint el seus propis vídeos, fotografies, presentacions, documents, etc.
Una eina d’aquestes característiques la qual he descobert fa relativament poc és el Google Docs. Aquest permet que varies persones des de diferents ordinadors o aparells no nomes visualitzin el document, sinó que poden crear una document de manera conjunta i col·laborant a distància.
Les xarxes socials, una altra de les eines, són formes d'interacció social que consisteixen en un intercanvi dinàmic entre persones, grups i institucions. Un sistema obert i en construcció permanent que involucra a conjunts que s'identifiquen en les mateixes necessitats i problemàtiques i que s'organitzen per a potenciar els seus recursos. En les xarxes socials d'internet tenim la possibilitat d'interactuar amb altres persones encara que no les coneguem. Com exemples tenim Facebook, Twitter, etc.
A la web 2.0 hi ha moltes altres eines i recursos i a més penso que no es para de donar idees i actualitzar l’oferta de serveis. I com a tot arreu hi han o hi hauran idees que triomfaran o d’altres que estaran condemnades a desaparèixer. A l’actualitat, considero que hi ha una sobreoferta de totes les aplicacions que dificulta fer un acurat seguiment de tot el que està disponible.
Tots aquests recursos i eines que he intentat explicar fan aparèixer el nou concepte de TIC’s ( Tecnologia per a la informació i la comunicació) una nova manera de comunicació social. La porta d'entrada a la societat del coneixement. D’aquesta reflexionaré a una de les pròximes entrades del blog. Les TIC’s i l’educació.
Eines de la Web 2.0
Fonts:
- Cobo, Cristóbal i Pardo, Hugo. (Septiembre de 2007). Planeta Web 2.0. Versión 0.1.
El Tuc de Mulleres (3010m.) és una muntanya situada a cavall entre Catalunya i Aragó.
Per arribar hem de passar per la carretera (N230) que ens porta fins a El Pont de Suert. A uns 28km al nord arribem a la boca sud del túnel de Vielha, on aparcarem el cotxe per començar la nostra ascensió.
Sortim de 1626m. del refugi de l'Espitau de Vielha.
Ens dirigim per la vall que ens queda a l'oest, la vall de Mulleres. Al cap d'uns 20 min. de caminar per prats arribem sota la gran cascada. Allà comencem a pujar per un corriol enmig d'un bosc on en uns 20 min. més arribem a la pleta de Mulleres, un pla on el riu es veu molt més calmat.
Seguint pujant trobarem una altra cascada, que la passarem pel seu costat dret fins arribar al gran pla del Mulleres. Ja portem 1h30min. des que hem sortit. Travessarem aquesta gran plana granítica fins arribar a una gran pujada que ens durà casi una horeta. Un cop a dalt seguim cap a la dreta on trobarem el refugi.
Des d'aquí podem observar les congestes de neu que cauen per la cara nord del Pic Feixan.
Ja portem unes 3h de camí. Seguim fins arribar a l'estany inferior del Mulleres, a uns 2320m. La pujada segueix una direcció NO. Una mica més endavant veiem un petit estany que ens quedarà a l'esquerra i ja veurem la part final del Mulleres, amb la seva forma característica de balena. Ens hem de dirigir cap al coll que separa la cua (Cap de Toro) del cos (Mulleres) de la balena. Pujant veurem el naixement del riu Noguera Ribagorçana. L'últim tram farem una petita grimpada fins arribar al coll (2928m.).
Un cop treiem el cap pel coll ens sorprendrem amb una de les vistes més maques de tot el Pirineu. Veiem l'Aneto, amb tot els massís de la Madaleta entre molt altres pics. Sobretot ens impressiona la de gent que puja per la glacera de l'Aneto.
Des del coll seguim cap a l'esquerra per una cresta sense dificultat, plena de blocs de pedra fins a arribar a la creu del cim, amb uns 20 min. Aquí seguim gaudint de les vistes veient pics com el Salenques, Tempestades, Russell, Aneto, Maladeta, Besiberris, Comaloformo... Mengem una mica i comencem el descens pel mateix camí pel qual hem vingut.
En total unes 4h30min per pujar uns 1384m. de desnivell positiu i casi 3 horetes per baixar. Una ruta llarga però fàcil, amb unes molt bones vistes.
Situat al nordoest del Berguedà, enmig del Parc Natural del Cadí-Moixeró, el Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya. La seva forma de forca divideix la muntanya en dos cims, el Pollegó Inferior (2436m) al qual només es pot accedir escalant, i el Pollegó Superior (2498m), el més visitat i objectiu de la nostra ascensió.
Per arribar-hi ens hem de dirigir al poble de Saldes i des d'allà agafar el camí que ens porta al refugi Lluís Estasen. El cotxe el deixem a un mirador (mirador de Gressolet) que queda molt aprop del refugi.
Comencem l'ascensió per un caminet que ens porta fins al refugi Estasen (1647m). Triguem uns 15 minuts en arribar. Allà emplenem les cantimplores (no trobarem aigua en ningún punt més de la pujada) i sortim per un caminet que va planejant per un bosc. Al cap de pocs minuts comença la pujada de veritat, que ja no pararà fins a la cresta final.
Aquesta és potser la part més pesada de la pujada, tot i que ens anem entretenint amb les vistes de tota la cara nord de la muntanya, la serra del Cadí i amb algunes vaques que ens trobem a mig camí.
Al cap d'unes 2h15min arribem al coll del Verdet (2270m) on podem descansar i menjar alguna cosa per agafar forces per la part final. Un cop al coll ens desveim cap a l'esquerra per una pujadeta que acabarà amb una bonica grimpada que ens durà a la cresta final. No és un pas gaire complicat però hem de vigilar de no caure i de no tirar cap pedra ja que puja molta gent per aquesta zona i hi han hagut més d'un accident en aquest tram.
Un cop a la cresta ja no ens queda gaire fins al cim. És tracta d'una cresta ampla que va baixant i pujant passant per diferents cims secundaris fins arribar al punt més alt. (2498m).
En total hem trigat unes 3h30min.
La baixada la farem per una altra ruta. Ens dirigim cap al gran coll que separa els dos Pollegons. Al principi és una baixada una mica tècnica, però després suavitza una mica fins arribar al gran coll.
Un cop allà arriba la part més divertida o més temuda pels excursionistes, la famosa tartera que baixa entre els dos Pollegons. Si es té una mica de tècnica és una baixada molt ràpida i divertida. Si no és així trigarem una miqueta més en baixar. A mitja tartera disfrutem de la companyia d'uns isards que ens acompanyen fins l'últim tram d'aquesta.
Quan la tartera es comença a fer molt estreta veiem un camí que surt cap a l'esquerra. Els temps fins aquí pot variar molt en funció de la nostra habilitat per baixar.
A partir d'aquí el camí es suavitza molt i anirem vorejant la muntanya fins arribar un altre cop al refugi Lluís Estasen.
Al refugi descansem, bebem una mica d'aigua per hidratar-nos després de la ruta i en 5 minuts més acabem d'arribar al cotxe.
En total aquesta ruta fa uns 7km amb uns 900m de desnivell positiu. Hem trigat unes 5h.
L'equip Pedraforca al cim
I per finalitzar aquesta entrada m'agradaria plasmar la sensació d'un dels integrants:
"Un cim de puta mare i una gent de puta mare!!! A les muntanyes no hi ha fronteres, es respecta a tothom siguis de la ideologia que siguis perque allà lo important és no caure, no patir fred i no patir gana i disfrutar de la terra on vius......... i les agulletes són el record d'aquells moments!"
El Puigmal és una muntanya del Pirineu Occidental (2909,8 m) situada entre les comarques de l'Alta Cerdanya i el Ripollès. És un cim molt concorregut a l'estiu, de fet, el dia que el vam pujar s'hi feia un tast de vins a dalt de tot.
Per arribar-hi agafem una pista des de Queralbs que després d'uns 11kms ens deixarà al punt d'inici, a Fontalba (2.063m). Allà deixem el cotxe i comencem el camí cap al cim.
Ens comencem a aproximar per uns prats amb poc desnivell amb la companyia d'unes vaques molt simpàtiques, però als 10 minuts el desnivell comença a augmentar, aquest es fa continu amb dos replans a mitja pujada (uns 45 minuts).
Arribats al segon replà comença la darrera etapa de la pujada, una mica més forta, d'uns 30 minuts. Un cop passada la pujada es torna a suavitzar el terreny fins arribar a dalt del cim del Puigmal.
Gaudim de les vistes. Es veu França.
Comencem a baixar pel camí que ens portarà a Núria. La primera part de la baixa té força desnivell i el terreny és rocós.
Un cop passat aquest punt, el descens és molt més suau i amb un camí agradable. Baixant ens desviem a la dreta, on apareix una petita pujada, i acte seguit comença la baixada definitiva fins el Santuari de Núria, passant per un petit bosc a últim moment.
Arribem a Núria i ens parem a dinar tot observant i gaudint del bonic paissatge.
Per tornar cap a fontalba anem al costat dret de l'embassament, on comencem a ascendir i als cinc minuts deixem un mirador a l'esquerra.
El principi és ascens, però un cop passat aquest es manté el desnivell amb petites pujades i baixades, el camí torna a ser agradable. Passem per uns rierols on hi posem els peus nuus per aprofitar l'efecte de l'aigua gelada com a antiinflamatori.
La ruta circular són aproximàdament un 14kms.
Hem gaudit de la ruta durant 6 hores en total aproximàdament sense contar les petites parades i el descans per dinar.
Hi ha diverses maneres de gaudir de la vida, però totes passen per un camí amb un munt d'afluents.
Escalant-la és una d'aquestes. Anar buscant les xapes que trobes pel camí i agafar-les per a poder sentir cada pas, per a poder-te sentir segur i assaborir. No es tracta d'una via esportia, és una via llarga i clàssica en tot sentit. No sempre trobes els passos clars a seguir, no sempre comptes amb l'ajuda posada per a poder-te subjectar i assegurar. Molts cops ens hem de buscar el camí, la manera d'escalar-la, l'assegurança de tenir recursos suficients. I cal que com a cada reunió, assaborim cada etapa vital de la vida, i molt sovint reflexionar i seguir endavant. Sempre has de comptar amb un company o companya a la via, s'ha de fer el camí junts, sense aquesta persona no es tirarà endavant. Per això, a la vida comptem amb la parella, la família, els amics...
Com a la vida, la possibilitat de caure és el pa de cada dia per un escalador. S'ha de conviure amb el fet de caure per lo bo i per lo dolent. Però després de caure ens hem de tornar a aixecar i seguir escalant amb les conseqüències derivades de la caiguda.
Potser després d'escalar la via llarga arribarem al cim, a l'última reunió, cansats per totes les trabes que ens hem trobat, o potser hem gaudit d'una llarga via amb tots els recursos i ben acompanyats i hi arribarem contents, forts, i segurs d'haver realitzat una bona escalada.
"En una via natural no existeixen alternatives; cal ser més fort que la pedra."
